La vigilància sanitària és una de les eines més valuoses de què disposem per detectar malalties emergents. De tant en tant apareixen quadres clínics que no encaixen amb els patògens coneguts i que obliguen a investigar més enllà dels protocols diagnòstics habituals. Això és precisament el que ha passat als Països Baixos amb la descripció d’un nou protoparvovirus en garrins, publicada recentment a la revista Emerging Infectious Diseases.

L’estudi no resol totes les preguntes, però aporta informació rellevant que mereix ser coneguda pels veterinaris de porcí.

Un quadre clínic inusual

Els primers casos es van detectar el desembre de 2024 en dues granges comercials dels Països Baixos. Els animals afectats eren garrins d’entre una i quatre setmanes d’edat que presentaven un conjunt de signes clínics poc habitual:

  • exoftàlmia bilateral;
  • estrabisme;
  • eritema generalitzat;
  • alopècia;
  • arrugues cutànies.

En algunes granges també es va observar retard del creixement, tot i que no es va detectar un increment important de la mortalitat. Curiosament, els signes clínics van disminuir al cap de tres o quatre mesos sense aplicar mesures específiques.

Durant els mesos següents el nombre de notificacions va augmentar ràpidament, arribant a més de 80 granges amb casos compatibles.

La investigació: descartant les causes habituals

Les primeres necropsies no van aportar lesions macroscòpiques concloents i la histopatologia va resultar escassa o inespecífica. Paral·lelament, les investigacions nutricionals, toxicològiques i les proves moleculars dirigides als principals patògens coneguts del porcí van resultar negatives o no van permetre explicar el quadre clínic.

Davant d’aquesta situació, els investigadors van optar per una aproximació metagenòmica mitjançant seqüenciació d’ADN, una estratègia que permet detectar microorganismes sense necessitat de saber prèviament què s’està buscant.

La troballa: un nou protoparvovirus

La seqüenciació va identificar un virus present en tots els garrins afectats. Es tracta d’un nou membre del gènere Protoparvovirus, amb una elevada similitud genètica amb un parvovirus detectat anteriorment en mostres fecals de guineus europees.

Posteriorment, els investigadors van confirmar la seva presència mitjançant PCR específica, van localitzar ADN viral en hepatòcits i cèl·lules epitelials renals amb tècniques d’hibridació in situ i, finalment, van aconseguir aïllar el virus en cultius cel·lulars porcins. Aquest conjunt d’evidències reforça clarament l’associació entre aquest nou virus i el quadre clínic descrit.

És el causant de la malaltia?

Aquesta és, probablement, la pregunta més important.

La resposta és que encara no es pot afirmar amb certesa.

Malgrat que el virus apareix de forma consistent en els animals afectats i que s’ha pogut demostrar la seva replicació, els autors reconeixen que encara manca la demostració definitiva de causalitat.

Hi ha diversos aspectes que continuen oberts:

  • les lesions histològiques són mínimes o inexistents;
  • no s’ha detectat ADN viral als teixits oculars ni cutanis mitjançant hibridació in situ, tot i que aquests són els principals òrgans afectats clínicament;
  • és possible que els signes siguin conseqüència d’alteracions fisiopatològiques indirectes, possiblement relacionades amb el sistema cardiovascular;
  • tampoc es descarta que siguin necessaris cofactors o coinfeccions perquè aparegui la malaltia clínica, una situació ja descrita en altres parvovirus.

Per tant, avui podem parlar d’una forta associació, però encara no d’una relació causal demostrada.

Quina relació té amb el PPV1?

Tot i pertànyer a la família dels parvovirus, aquest nou virus és genèticament molt diferent del PPV1, el parvovirus porcí clàssic responsable dels trastorns reproductius coneguts.

Segons els autors, aquesta distància genètica fa pensar que la immunitat induïda per les vacunes actuals contra PPV1 probablement no ofereixi protecció davant d’aquest nou virus.

Cal recordar, però, que aquesta és una hipòtesi basada en la divergència genètica i no en estudis experimentals de protecció.

D’on prové aquest virus?

L’origen continua sent desconegut.

La seqüència més semblant correspon a un virus detectat anys enrere en femtes de guineu, però els investigadors adverteixen que aquest fet no demostra que la guineu sigui el reservori natural. Aquella detecció podria correspondre simplement a virus presents en les preses consumides per aquests animals.

En qualsevol cas, encara no se sap com aquest virus hauria arribat a la població porcina ni quina és la seva via de transmissió.

Quines implicacions té per als veterinaris?

És massa aviat per extreure conclusions pràctiques sobre control o prevenció, però sí que hi ha alguns missatges importants:

  • incorporar aquest nou agent al diagnòstic diferencial quan apareguin garrins amb exoftàlmia, estrabisme, eritema i alopècia;
  • documentar acuradament els casos compatibles;
  • conservar mostres adequades que permetin futurs estudis;
  • mantenir una actitud de vigilància davant possibles casos similars.

La detecció precoç és essencial per entendre si es tracta d’un fenomen limitat als Països Baixos o si el virus té una distribució més àmplia.

Una troballa que obre moltes preguntes

Aquest treball és un bon exemple del valor dels programes de vigilància sanitària i de les eines modernes de diagnòstic molecular.

Més que aportar respostes definitives, planteja noves preguntes sobre l’origen del virus, la seva epidemiologia, els mecanismes de transmissió, la possible participació d’altres factors i el seu impacte real sobre la salut, el benestar animal i la producció porcina.

Caldrà seguir de prop els estudis que es publiquin durant els propers mesos per entendre quin paper té realment aquest nou protoparvovirus dins de la patologia porcina.

Referència

Tobias TJ, Renzhammer R, Roos CAJ, et al. Novel Parvovirus in Pigs Associated with Exophthalmos and Erythema, the Netherlands. Emerging Infectious Diseases. 2026;32(8). Disponible a: https://wwwnc.cdc.gov/eid/article/32/8/25-1827_article